De bones a primeres i davant la gràfica, el primer que em passa pel cap, és que potser no hi ha per tant. No sembla que sigui massa ofensiu, ni que fereixi la sensibilitat de ningú. Però després buscant informació, i desde la meva ignorància en el món de l’art, desde la més profunda ignorància, veig que l’exposició que anuncia aquest cartell pel Museo de Bellas Artes de Bilbao, potser si que és un pèl gratuita.

Com veureu al cartell, la imatge és un retrat del pintor Murillo, en la qual l’agència Herederos de Rowan, li ha encolomat un piercing. I em pregunto, tindrà aquesta exposició res a veure amb joves pintors que presenten les seves obres agafant com a referència a Murillo? Serà una campanya provocativa per tal d’animar al personal, ja que el tema de les belles arts a dia d’avui està molt abandonat?Serà una exposició comparativa del pintor amb el que fan els joves al s.XXI?Serà alguna espècie de concurs per als joves? Seràn obres del pintor que les han versionat, de la mateixa manera que versionen cançons?… aquesta imatge pot portar a preguntar-se moltes coses…serà serà… I llavors m’adono que no. Simplement és una exposició de les obres de l’autor durant la seva etapa juvenil,i aquí no hi trobo la relació. El piercing per què?¿ Perque aqui era jove? Doncs jo crec que la gràfica justament ven una altra cosa. I ja dic que jo d’art no entenc… però si m’haguessin posat al Murillo amb patinet m’hagués fet el mateix efecte que amb el piercing, i hagués estat igual de incongruent. Potser hi ha moments en que la creativitat en el seu màxim esplendor no sigui l’eina més adient. Però potser tampoc és motiu per carregar-se una campanya, tot i que repeteixo, m’hauria de posar en la pell d’artistes de nivell.. i això ja és més difícil.

Per entendre què és el Coolhunting, i les noves tendències que sorgeixen cada dia, res millor que la lliçó que ens dóna en Sergio Rodrigues que ens ensenya un nou model de cadira que ha dissenyat en el seva galeria Espasso de Nova York. I es que per poc que ho sembli, cada dia es poden crear coses noves i aquesta cadira, la “Chifruda” ens faria ús a més d’una o d’un!!!

L’exepcional video publicat en aquesta pàgina, és de l’editorial americana Captain Lucas Imc. ; un gran descobriment per estar al dia de totes les tendències

Més d’una vegada s’ens ha “passat” l’arròs. Més d’una i més de dues vegades. I tot i que fa dies que ho sabia, i per internet ja es podia veure alguna mostra, ahir es va acabar de covar del tot  amb l’estrena de la sèrie pel canal 33. Desconeixia de què anava. Només que eren uns dibuixos per adults. I amb aquesta poca informació, és quan les sorpreses són grates, igual que quan vas a veure una bona pel.lícula al cinema sense saber de què va, i evidentment, sense haver vist el tràiler que només serveix per posar-te de mala llufa, perque t’ho expliquen tot!

El cas és que en Xavi Masdéu, el protagonista d’aquesta història és un dissenyador gràfic que viu al barri de Gràcia de Barcelona, que la vida i el negoci li van de maravella, però com bé diu el títol de la sèrie i com molts dels joves d’avui en dia tenim la sensació, s’ens cova l’arròs, per tot.

Canvis de feina, ruptures sentimentals, canvis de pis, d’amics, de ciutat, de pentinat, de gimnàs, de lloc d’esbarjo, de massatgista, de depiladora o perruquer, de partit polític, canvis de look, de sexe, de cotxe, d’aspiradora, d’animal domèstic …canvis que amb molta probabilitat haurien ser possibles a la vida de qualsevol, i que ens ensenyen a viure la vida. Canvis que de petits no ens afectaven tant o no li donàvem importància, perque estariem concentrats en els dibuixos animats als quals ens recorda aquest projecte. Canvis que provoquen que estiguem amb la constant sensació de que s’ens ha esgotat el temps per alguna cosa. Que s’ens ha covat l’arròs. Canvis que provoquen canvis.

Els dibuixos són simples, sense gaires virgueries, inexpressius, sense gaires colors, sense efectes sonors, més que els fets per boca dels narradors. La tipologia és infantil i col.legial, altre element nostàlgic, que faria que un psicòleg analitzés 100% la ment del creador, qui diu de d’haver introduït bastants ingredients autobiogràfics a l’arròs. Però tota aquesta simplicitat es compensa amb els temes actuals dels quals parlen els personatges; dels premis FAD , de noves tendències, de festivals com el Primavera sound, de marques de roba i grups musicals nous, parlen de la vida de Barcelona d’ara i d’abans … Bé d’elements que fa que segueixis els fil conductor de la sèrie molt més pel guió que no pas per veure uns dibuixos que et deixarien bocabadats davant la tele com quan fèiem de petits. És a dir, dibuixos per adults, que expliquen coses quotidianes de la vida, però que no et deixen indiferents.

El target de la sèrie; adolescents que ja passen d’adolescents i mig, que disfruten veient un producte versemblant amb el qual es poden sentir identificats i alhora pot recordar a altres projectes anteriors de dibuixos animats caracteritzats per la seva simplicitat, i amb segell català. Punt nostàlgic que també pot atraure i fer-ho proper.

A part de tot això s’inclou la novetat de poder ser un producte online, per compartir amb els teus grups de facebook, per blogs, per la tele, per correu… Un producte d’ara i d’abans, una molt bona idea i més si ve de la mà de la productora d’Escàndalo Films.

Però bé , per més detal sus deixo a en Juanjo Saez, el creador de la sèrie

I aquí us deixo la relació de capítols que s’emetràn, si es que no us podeu esperar en veure el següent capítol, després de llegir aquest post.

L’anunci d’avui del blog és el de les patates fregides Lays de l’agencia canadenca Juniper Park

L’he trobat molt encertat, i personalment m’agrada molt, tan per la música, com per l’estètica i la originalitat que implica anunciar un producte alimentari, que a vegades aquest sector junt amb els productes de neteja sembla que no puguin destacar amb el que sempre s’ha fet.

Per altra banda, la música i el transcurs de l’anunci crea una certa curiositat que fa veure’l fins al final.

Sempre s’agraeix conèixer grups nous a partir d’un anunci. Un dels plaers que dóna la publicitat… cert tipus de publicitat, és clar. I encertar la música, i l’ambient per a un anunci, es part de l’art de contribuir en la realització d’un anunci bo.

Aqui us deixo la cançó de  Slow Club
Thinking Drinking Sinking Feeling, per mi uns grans desconeguts.

M’ha sorprès molt gratament aquesta pàgina que he trobat per la xarxa.

Consisteix en un projecte que té com a fil conductor la fotografia utilitzada mitjançant missatges gràfics amb la fita que implica el títol, « una vegada em va dir algú que.. »(Someone once told me ) ;  la típica frase que ens han dit en algun moment concret de la nostra vida, i que hem recordat sempre la persona que ens ho va dir, el per què i amb un objectiu concret, tingués efecte o no, però que han tingut impacte sobre la nostra persona.

Les fotografíes, totes en blanc i negre, són de persones de totes les parts del món  que mostren un cartell amb la frase en qüestió la qual els hi ha deixat tanta emprenta, com per compartir-la amb tothom.

Cada dia s’obre la pàgina amb una fotografia nova, i els missatges escrits que acompanyen la fotografia, poden anar en clau d’humor , poden ser el més trascendentals possibles o simplement informatius.

A banda del projecte, que em sembla molt interessant, és publicitat (amagada sota mànega) pels propis usuaris de Flickr, perque com veureu, la gran majoria dels flickeros inclouen la web del seu usuari en el comentari que acompanya la fotografia.

En un inici la imatge visual de les fotografíes, m’ha remès el mític video d’en Bob Dylan “Subterranean Homesick Blues”, però després de llegir la història de l’origen d’aquest projecte, veig que tampoc ha estat una casualitat sino una grata influència.

Someone told me once that this project was “photography meets storytelling”

Tal i com diu l’autor del projecte Mario Cacciottolo, la fotografia es troba amb la història, i crec fermament que és així, perque tota fotografia implica missatge, i aquí més explicit que mai, proclama una oda al sentit del missatge fotogràfic.

De totes les fotografíes, em quedo amb aquest última, justament perque és un missatge que em remet a una gran amiga meva: “Tot sempre pasa per alguna cosa a la vida”

“No hay guerras sin batallas, pero sí batallas sin guerras capaces de acabar con cualquier imperio”

El Blog d’avui : LAS VISCERAS DE LOS POLIGONOS INDUSTRIALES

Justament avui que el blog arriba a la seva XX entrega, he trobat adient citar aquest projecte que em toca d’aprop, per conèixer als autors que s’hi dediquen a elaborar-ho, i això sempre genera algun tipus de implicació.

Aquesta mena de projecte i/o experiment ve encapcelat de la mà del santanderí Fernando Llorente, (textos) i del català  Ricard Clupés ( fotografia), que han creat un univers al voltant de dos protagonistes principals.

La June i en Denver que ja existien abans d’aquest projecte, són els responsables al voltant dels quals gira tota la història de les Visceras i han resorgit ara, gràcies als dos autors del projecte, per crear un tàndem text-foto, foto-text molt integrat, que no us deixarà indiferents.

Us deixo primer, amb el que avui es publica com la darrera entrega.

Horizonte ceniza (VII)

I amb el que han estat les entregues anteriors

Que ho disfruteu

Entrega I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX, X, XI, XII, XIII,XIV, XV, XVI, XVII, XVIII, XIX, XX,

Proleg – Denver y June

Prólogos – Denver y June (II)

La Super Bowl, la gran final de la lliga de futbol nordamericà, NFL l’espectacle televisiu que cada any paralitza Estats Units i part del món durant uns minuts va tenir lloc aquest diumenge passat. I es que com publicava divendres passat el diari « La Gaceta de los negocios», dels 50 espais televisius que més s’han seguit de la història, 23 pertànyen a edicions de la SuperBowl. És una dada bastant simbòlica.

La NBC que és qui ha tingut els drets de retransmissió aquest any, cobra uns 2’2 milions d’euros per 30 segons, un 11% més del que va cobrar la Fox en el 2008. Però tot i la legitimitat que se li otorguen a les dades de la NBC, es preveia que aquest any no superaria la xifra de 1’5 milions d’euros per la devaluació que ha patit aquest espai publicitari en aquest any. Finalment ahir es va saber que els anunciants han acabat pagant durant aquesta edició 3 milions de dolars a la NBC, el que equival a  uns 2’ 3 milions d’euros. 

L’espai publicitari destinat per la Super Bowl d’enguay, però, no té res a veure amb l’espectacle publicitari que ha suposat any darrera d’any, amb una mitja de més de mig centenar d’anunciants , a part de l’especacle que suposa el mateix partit, es clar. Pero és que ni General Motors, ni Ford, ni Chrysler .. de fet, poques empreses automovilístiques, per no dir cap,  ha representat aquest any l’event, ni tampoc FedEx, que portava ja 10 anys fidel a la SuperBowl. Tot i així, ahir les noticies destacaven que en aquesta edició s’havien batut rècords de contractació publicitària amb 206 milions de dòlars.

Com s’explica aquest efecte quan s’està patint una crisi mundial?

Tal i com deia ahir el diari “Expansión”, els anunciants s’han dedicat a jugar a la recessió. I això significa que els anunciants que han ocupat aquest espai, han aprofitat la crisi per anunciar-se, fet que reflexa l’estat real de l’economia americana. Per aquest motiu aquest any i per primer cop a la història, es va anunciar l’empresa CASH4GOLD, que es dedica a la compra de joies d’or fetes servir, presentant-se amb l’eslogan “ Canvio or per diners”.

CASH4GOLD

També van utilitzar aquesta recessió el banc E*Trade, la cervecera Anheuser-Inbev, la hipotecaria H&R Block y la companyia de cerca de feina carreerbuilder.com …

CARRERBUILDER

H&R BLOCK

També hi ha altres mitjans que davant que la gent hagi qüestionat tant l’abonament d’aquestes majestuoses quantitats (sobretot en dies de recessió), es justifiquen dient que l’elevat desembolsament econòmic es compensa, suposadament, amb el tràfic d’internet, la notorietat pública i l’increment de vendes que implica la SuperBowl.

El que està clar, és que d’una manera o altre l’espai publicitari de la SuperBowl, no ha estat el que altres anys era, i tot i el rècord en la contractació publicitària, la qualitat quasi cinematográfica d’altres anys (per mostra), no ha vorejat ni de llarg l’edició d’aquest any.

Però bé, a mi personalment em va compensar uns altres 12 minuts estelars de la SuperBowl d’aquest any

Després d’any nou, la crisis, la investidura d’ Obama, i tot plegat.. casi que posem el blog al dia. Amb un munt de temes recopilats per “bloguejar” i justament per això, he començat el nou any, intruduint una nova “secció” que ja acabaré d’enllestir  i pulir bé, però tractarà de blogs, i pàgines curioses, divertides i/o  instructives que em trobo pels mitjans, per la meravellosa eina de google, google reader, o que rebo per correu.

Avui m’ha cridat l’atenció aquest blog : http://estar-al-acecho.blogspot.com/ que sortia al quadern “Ciberpaís” del diari el País d’avui, titulat, el Blog de mi mujer…

El seu suposat marit comenta que no sap si la seva dona posa la fotografia com excusa per escriure, o escriu implicant-se amb la fotografia, però mirant-s’ho tot l’objectivament possible que pot, troba que és una eina interessant per llegir-se.

El cas es que combinant fotografia, poesia, i filosofia personal, l’he trobat digna de citar.

Us deixo amb MICROSCOPIA

Un any més, és el torn de la Marató de TV3 que aquest any tracta sobre les malalties mentals greus.

Com ja sabeu els anuncis de la Marató mai passen desaparcebuts, i en aquesta dissetena edició que tindrá lloc el dia 14 de desembre, ha estat el torn de l’agència Bassat Ogilvy per la difusió del seu missatge.

Els protagonistes són ni més ni menys que el bacteriòleg britànic que va descobrir la penicil.lina, l’Alexander Fleming i el polític també britànic Winston Leonard Spencer-Churchill.

I com és que als creatius de Bassat Ogilvy s’els hi ha ocorregut fer-los protagonistes?

 Es veu que ja fa temps circulava una mena de llegenda urbana per internet que ningú sap del tot cert si és verídica o no, tal i com comenta el mateix publicista del projecte, Camil Roca, però és una història que aquí funciona, i el missatge que s’ha creat al voltant d’aquesta història quadra molt bé amb el seu lema :

“Sempre reps molt més del que dones”

L’anunci, com veureu, sembla més un curtmetratge que un spot, tan per la seva durada com per la seva qualitat, i té com a objectiu final  la crida a la solidaritat i això és el més important, com esmenta Oscar Pla,  i no tant si la història és veridica o no, sinó més el fet de fer despertar els valors solidaris als telespectadors.

La “moraleja” que s’en desprén és la cadena de favors que fem un d’els altres, en el sentit, que algun dia tindran el seu fruit. Com bé ho tindrà la col.laboració del telespectador que vegi aquest espot, en la seva donació per la marató d’aquest any 2008.

 La història sobre la qual gira l’anunci que ens transporta a finals del segle XIX, tracta sobre un nen (Churchill) rescatat per un altre nen (Fleming) de morir-se ofegat. El pare de Fleming i ell, l’acullen a casa seva, i quan el pare d’en Churchill, el va a buscar, els hi ofereix una gran quantitat de diners pel rescat del seu fill, que sorprenentment rebutjaràn. A canvi, Churchill s’ofereix a pagar-li al nen els seus futurs estudis. Gràcies a això, al cap de 20 anys, Fleming descobreix la penicil.lina i anys posteriors, just quan la vida d’en Churchill corre perill per una neumonia, i l’única solució és la penicil.lina per la seva cura, Churchill podrà signar gràcies a això, el tractat de Pau de la Segona Guerra Mundial.

Per altra banda, i personalment l’anunci em sembla d’una qualitat excel.lent, tenint en compte el cost que deu haver suposat una producció d’aquestes característiques. Incloent la participació d’actors de renom en l’espot, que no és una cosa gaire usual.

Tal i com explicaven ahir els responsables del projecte al programa “El Club“ de Tv3, no és normal que tinguin aquests tipus de facilitats per un rodatge d’aquesta mena, però tot i així han aprofitat imatges rodades d’altres anuncis a indrets com Astúries, fent-les passar per paratges escocesos, treient de banda que la gran part de l’espot està rodat a Vallvidrera.

Amb això, esperem que la col.laboració en aquesta edició superi les anteriors, i poguem entre tots, ajudar a temes que, a la llarga,  ens acaben afectant a tots
L’anunci el podreu veure avui als cinemes i per internet en la seva versió llarga, i d’aqui uns dies, en la versió curta a Tv3.

Una merescuda victòria, per el primer home negre que aconsegueix ser president dels Estats Units, està clar, un home carismàtic que genera confiança, credibilitat, i bon rotllo.

Però darrera d’aquesta imatge que ha creat i per conseqüència també un símbol , que no és poc, hi ha una gran i molt important campanya de màrketing. Una campanya que ha anat més enllà dins el marc polític nordamericà que s’havia fet fins ara , tan a nivell econòmic, com tècnic. S’han utilitzat tècniques de màrketing viral d’acord als temps que corren, com ara el Facebook, Myspace, o via mòbil, i en general per internet, que han sigut molt importants per “fer córrer” el missatge polític del demòcrata. La més recent mostra, el missatge d’agraïment per e-mail als seguidors que es van registrar a la seva web, just abans de fer el seu discurs al Parlament de Chicago;

” Estic a punt de marxar cap al Gran Park per adreçar-me a tots els qui s’hi han aplegat , però abans voldria escriure’t a tu.Vull donar-vos les gràcies a tots, que heu donat el vostre temps, talent i passió per a aquesta campanya. Hem fet història gràcies a vosaltres”

Sens dubte, ha fet servir l’eina més eficaç per mobilitzar els votants i recaptar diners, i el que és més, actuar tan personalment, de tu a tu, li dona un valor afegit tal com a estrella de rock al seu fan. Una estratègia molt ben acurada, no només per a guanyar, sinó per canviar els colorins del mapa electoral.

Aquest fet ha proporcionat a Obama, un avantatge en relació al que era el seu competidor McCain, que no s’ha recolzat tant en els nous mitjans, i per tant, afavorint a Obama a una millor rentabilitat i una imatge molt més actual i apropiada per una campanya que en el fons, és casi a nivell mundial, per no dir-ho del tot.

Si això se li suma el recolzament mediàtic de personalitats del món de l’espectacle, tan músics, com actors, cantants etc. com ara George Cloonney, Michael Moore, Bruce Springsteen, Scarlett Johanson, Barbara Streisand, Jennifer Aniston, Courtney Cox, Antonio Banderas, Jessica Alba… armes mediàtiques de indiscutible poder.

Per mostra el següent video festa fi de campanya.

Deixo un parell d’enllaços en relació a la campanya de Obama en quant a temes de màrketing es refereix.

YES WE CAN!

Esperem que no sigui només un èxit de márketing, i que les innovacions tecnològiques adaptades a aquesta campanya siguin comparables a l’evolució i canvi que desitjem.

YES WE HOPE!

http://www.uberbin.net/archivos/rants/marketing-politica-redes-sociales-web-20-obama.php

http://www.blogmktg.com/el-punto-fuerte-de-obama-publicidad-y-marketing-online/