Això és el que han necessitat Álex Cabré i Guillermo Martorell, per impulsar el llibre “Márketing democrático”. La fita del llibre és explicar les claus per impulsar una marca sense grans inversions. Un tema que trobo bastant interessant, tenint en compte l’atac que pateix la publicitat en aquest aspecte, i només llegint els articles dels diaris, temta a la seva compra.
Els autors, fundadors de la consultora Winc, expliquencom la era « low cost » ,que va permetre l’accés a les classes mitjes, de productes que fins aleshores eren considerats de luxe, com és el cas de mobles de disseny ( Ikea), viatges ( vols « low cost »), o qualsevol marca de roba considerada com a fashion, i no fa rascar massa les butxaques… l’apliquem al món del márketing.
La nova era d’internet i totes les seves possibiltats ha permés que per exemple una empresa pugui posar un anunci sense cap tipus d’inversió al youtube. Hi ha mil exemples.. O amb molta menys inversió en fer-ho a mitjans convencionals, un clar exemple de campaña, que no la citen ells ( crec) ja que encara no he tingut ocasió de llegir-me el llibre, és el cas de la campanya que estan fent a dia d’avui “Atrapalo”, i ja fa dies i mesos que volia penjar un article que faré extens en breu. Però de mentres podeu clickar el bitxet sense por i esbrinar el secret.
Tornant al llibre, s’ens promet l’existència de la democratització del màrketing gràcies als nous mitjans existents. Cada cop estem més familiaritzats a internet, ens comuniquem diàriament per mail, visitem pagines on veiem banners, campanyes, promocions etc. És un mitjà en auge, no és cap secret, i s’ha d’aprofitar. Cert.
Però… davant de tot això crec que, personalment, en posa molta base Manuel Castells, amb la “Era de la informació”, un llibre crec que essencial per entendre l’evolució de la nostra societat i de rebot de la comunicació. Castells designa aquesta era de la informació com un recurs decisiu, i la seva recerca generaba i genera un avantage competitiu. De la mateixa manera que jo veig la nova visió d’aquest nou márketing democràtic. A la fi, producte de la nova era de la tecnología. A la fi, lo que es ve promulgant ja desde inici dels 80.
Per entendre lo dels 20 euros. res més fàcil que entrar en el seu blog
L’anunci d’aquest any durant la SuperBowl, a part de ser dels més cars, pel que suposa que un anunci es vegi durant aquesta retransmissió; aquest any té un punt afegit. I els que els de Audi, han optat aquest cop per fer una parodia, bastant coneguda del Padrino.
De la mà del guitarrista Slo -Mo us presento el video animat de “Cuidado”, canÇó inclosa en nombrosos repertoris dels concerts de Marah , els germans Bielanko de Philadelphia, que conformen un dels grups que personalment més m’agraden, i que recentment estrenaràn nou disc “Angels of destruction”.
Un anunci de la marca de cafè finlandesa Pauling Presidentti, que es diu Fantasia, i com el seu propi nom diu, la tecnologia avui en dia permet fer mil i una “virgueries”, convertint-les en spots com aquests.
Si bé és cert que cada cop hi ha més gent que no espera amb gran fervor, les festes de Nadal, també és cert, que motius hi ha bastants per no viure-les com a tals, perque no és suporta que s’adalantin cada cop més, que s’hagi de ser feliç per “nassos”, incentivant cada vegada més l’apreciat consumisme, Déu únic en aquestes festes nadalenques cada cop més laiques, gràcies a …
Si bé és cert, que la publicitat s’hi recrea cada any més en el fet. El consumisme neix d’algun lloc, i la publicitat no se n’escapa pas de tenir algun tipus de responsabilitat.Tal i com diu la Biblia: “El ángel del Señor anunció a María” i així va començar el Nadal… amb un anunci.
Per això mateix, també hi ha gent que justament per aquest motiu mira amb mals ulls la publicitat. Si bé és cert, tot plegat, també és cert que hi ha campanyes nadalenques que, tot i els reincidents tòpics de ser bondadós només en aquesta època de l’any, ser solidari i familiar només en aquesta epoca del any, i tots els altres més que no cal dir. Tot i els tòpics plasmats, a la publicitat, s’ha de reconèixer que hi ha campanyes que se n’escapen, i acaben sent vertaderes obres d’art.
Una que té l’esperança en que la publicitat no és tot el que aparenta ser, i que hi ha molt bones idees, que deixen de ser tòpiques i no depenen d’un pressupost gaire elevat per ser notòries ( puntuals cops) , i fora que siguin anuncis nadalencs o no, però partint de la base que estem en aquestes dates, intentaré fer un recull d’anuncis, que d’una manera o altre, i sempre personalment, crec que són molt bons.
Cepsa
La lectura és ben simple i notoria, per a aquells als qui els hi agrada el Nadal i als qui no. Elements que potser veiem diàriament, i que al Nadal recobren un altre sentit; un ambientador de cotxe en forma d’avet, unes llums de carretera que recorden a les que decoren els carrers cèntrics de les ciutats, el raim, els mitjons, carbó etc.
En la película que Martin Scorsese ha preparat per Freixenet, La clau secreta, el director dóna vida a un dels guions inacabats de Hitchcock. Així doncs és un homenatge al director. L’anunci s’obre a mode de fals documental amb Scorsese mostrant un fragment del guió no rodat de Hitchcock que guarda en una caixa. Scorsese li va explicant al seu interlocutor, que volen rodar el que manca, tal i com ho hauria fet Hitchcock, i així ho fan. L’escena de suspens en el Carnegie Hall neoyorqui és una rèplica de Cary Grant, inclús amb el mateix traje i tot, de Con la muerte en los talones (1959).
Es manté, fins i tot, la música original del film, per tal d’emfatitzar més el fet i fer un “guiño” més.
Aquest anunci però, no destaca només per la creativitat i la notorietat vers els altres anuncis, propis de l’època nadalenca. El 12 de desembre, el diari Economista, va publicar l’article següent: Los creativos ponen sus ojos en el cine: Freixent i Cocacola.
L’article dedicat a aquestes dues marques, destaca a part de la rellevància creativa, el canvi d’estratègia a nivell publicitari al qual van apostar. Una cosa és que l’anunci faci una interrupció a una pelicula que s’estigui veient a la televisió, i una altre, com és aquest cas, que el públic pagui per veure una película en el cine, però que la màxima expectació sigui veure el trailer d’aquest dos anuncis.
En el cas de Freixenet, la marca portava més de 2 anys investigant en mercats internacionals per tal d’explorar noves tendències publicitàries. I tal i com afirma Xavier Oliver, profesor de IESE y exdirector de Tiempo BBDO en aquest article de l’Economista, el que es pretén amb aquestes campanyes és crear històries i captar la població jove que va al cinema. Qüestionable o no aquest últim punt, el que està clar, és que aquest any han despatxat a les famoses “bombolletes de Freixenet”, tot un clàssic per més d’una familia en aquestes festes, i li han donat pas al propi director, com a únic protagonista en aquest spot.
De la mateixa manera que Freixenet, Cocacola, ha apostat aquest nadal, pel cinema, en aquest cas amb l’animació. La campanya és com una continuació de la de l’any passat, amb els termes de felicitat i l’alegria com a fils conductors de totes dues campanyes, i de la marca en si, tal i com ha estat sempre.
“Hay quien piensa que pasa toda su vida buscando la felicidad, como si la hubieran perdido y ahora no la encontraran. Otros creen que es un camino que tienen que recorrer. También están los que piensan que es un trofeo que se puede ganar. Se equivocan. La felicidad está en esas pequeñas cosas buenas que te pasan y se comparten con tu gente.Como una cocacola.”
Enceten el video amb aquest text a mode d’introducció.
Si bé per una part, el copy trobo que està encertat, com a filosofia de vida, i bé podria haver estat extret de qualsevol dels llibres que avui en dia omplen les estanteries d’autoajuda de les llibreries del nostre pais. Si bé trobo que està encertat, perque la filosofia que ha seguit sempre cocacola, és aquesta encara que no tingui res a veure amb la marca, però això és un tema a part. El que sí em va sorpendre en un inici, és que tant el nom de l’anunci com la imatge i el món que se’n desprén, em recordava a “Charlie and the Chocolate Factory”, La Fábrica de Chocolate. Aquests paisatges tan fantàstics, infantils, màgics i ilusoris, de la mateixa manera que Big Fish, amb aquest camps verds, criatures irreals, com aquests animalons morruts i peluts que surten a l’anunci; s’em feia extrany creure que el director no sigués el propi Tim Burton o no tingués res a veure.I així és perque a la fitxa tècnica de l’anunci no hi contsa, però si que és veritat que buscant buscant, Cocacola després de veure l’èxit del film, va voler fer un remake amb la seva campanya global, tal i com diu aquest article de Infobae.
Per altra banda, el nivell creatiu de l’anunci és indiscutible, tot i que personalment pugui agradar més o menys, però el desplegament creatiu, i productiu està molt elaborat. També van apostar en llençar la primera part de la campanya per Second Life, i l’èxit va ser rotund.
“Con este lanzamiento, Coca Cola entra de lleno en el mundo digital. La marca se había mantenido bastante alejada de las acciones a través de internet. Sin embargo, a finales del año pasado dio un vuelco en este sentido. Widen+Kennedy creó una serie de spots exclusivos para ser transmitidos y distribuidos por la web”
El passat cap de setmana, en la secció “Catálogo de Instantes”, que escriu Màrius Carol, en el magazine de LaVanguardia, parlava d’un llibre que acabava de publicar la fotògrafa Alison Jackson, anomenat CONFIDENTIAL.
Lo curiós del llibre, és que les fotografies no són vertaderes, però tampoc són falses, sinó que els seus protagonistes, són els dobles dels personatges que il.lustren. I la fotógrafa ha volgut fer una especie de denúncia, al que ella anomena un món irreal desde la pròpia irrealitat. Es a dir, ha volgut demostrar que la bogeria vers als famosos que conviu amb nosaltres dia a dia, no existiria sino és perque els espectadors l’alimentem amb la nostra atenció.
Jackson es va inspirar amb la pintura de Magritte, Ceci n’est pas una pipe, per elaborar el seu llibre després d’un llarg periode de càstings i proves.
El llibre doncs, obliga a preguntar-nos què és el que veiem i si tenim dret a fer-ho. I sobretot, repacitar sobre la dedicació del nostre temps lliure a temes tant banals i superficials com és la premsa rosa i el “famoseo”.
Ja fa setmanes que vaig veure el nou anunci de la “Furgo” nova de Volskwagen T5. Pensava: “Guaita, és un d’aquells anuncis amb una molt bona idea creativa, i on la música és un dels elements més importants”
Tret d’això, i posant en base, de que ja és un tema personal, el fixar-me en la producció musical d’un anunci; com per exemple, pensar què en seria del mateix anunci amb una altre banda sonora o amb una altre versió, ja que sempre he pensat que més d’un cop és motiu i punt de partida d’una bona campanya publicitària; tal i com diu una cançó d’en Fito&Fitipaldis, ” Dónde todo empieza” …
doncs, tret d’això, em vaig posar a investigar sobre els afortunats i vaig sorpendre’m que Tokyo Sex Destruction, a part de ser el grup protagonista i responsable, de l’anunci en qüestió, eren, i és un grup punk de Vilanova i la Geltrú, amb clares influències de la música soul de les alçades de Diana Ross, James Brown, o Marvin Gaye.
Debuten al 2002, i en molt pocs anys, la seva música ja ha traspassat fronteres, literalment, perque va ser a “Le Red Soul Communitee” on es van situar de la nit al dia, en un referent d’identitat europea.
I es que per poc o molt que agradi aquest tipus d’estil musical, l’LP dels Tokyo Sex Destruction , escollit per aquesta campanya, és l’idoni per l’atmosfera creada en l’anunci;
Dues Volskwagen Van de dues generacions ben diferents, però amb el mateix esperit. De la mateixa manera que la música que els acompanya. Música d’ara i de sempre que no ens cansem d’escoltar, però “adaptada”, per dir-ho d’alguna manera, a dia d’avui.
A partir d’això, i després d’investigar en diversos foros de publicitat sobre l’anunci, és quan ve la reflexió:
És evident que la pre-producció d’aquest anunci ( al igual que la producció), és d’unes dimensions descomunals.
L’anunci és va gravar al barri de Poble Nou de Barcelona, i el desplegament, com es veu va ser notori.
En l’anunci televisat, la T1 es veu ben poc, tot i que és un dels elements protagonistes i punt de partida de l’anunci. Però és que amb tanta informació que rep l’espectador amb només 30 segons, és evident que no li dóna temps a digerir-la.
Per altra banda, tot i la feina del rodatge, la “furgo” surt poc, normal.
Si un pretén fixar-se en “l’essència” de l’anunci, aqui és quan sorgeixen els dubtes i surt a llum la pregunta: Amb què m’haig de fixar més?
Amb la Multivan?
La T1?
L’escarbat que apareix de lluny ?
La música dels Tokyo Sex Destruction?
L’esperit de l’època? Tal i com ens diuen: L’esperit Continua
Potser l’anàlisi és poc profund, però podria ser que algú se li despertés l’esperit nostàlgic de tenir una autèntica T1 en comtes de la Multivan que anuncien??
Arriscada és la campanya, igual que la reflexió personal.
Cerdanyola, Blanc i negre, és el títol de la pròxima exposició de Hablandodefotos.com, que s’exposarà a partir de l’1 de desembre al centre cívic del Barri de Cerdanyola a Mataró.
Santi Flores, Ricard Clupes, Roser Rovira y Raquel Freile, són els encarregats de transmetre la realitat de la immigració en aquest barri de Mataró, amb l’ajut dels seus objectius.
Com aperitiu a la cita; la fotografia que representarà el cartell de l’acte.
Un email que em va arribar aquesta setmana proposava que si Google tingués una pantalla negra, tenint en compte la gran quantitat de persones que visiten diàriament aquest cercador, calcula que estalviariem uns 750 megavatis/ hora, anualment.
Com a resposta a això, i davant la preocupació que cada vegada més té la gent vers el medi ambient, Google ha creat una versió del buscador en negre, anomenada Blackle, que conté exactament les mateixes funcions que té el cercador habitual en blanc que coneixem, però amb un plus de més, un consum d’energia menor.
Costarà habituar-nos a un fons de buscador tan negre, però si és cert, no hi ha ajuda, per molt petita que sembli, que no servixi de res.
Aquesta és l’última campanya d’Aquarius, amb banda sonora de la mà de Raphael: “Age of aquarius”.
Però aquest no és el fet més rellevant. Aquest cop “Sra.RushMore” ha anat més enllà
Me podéis observar con todo detenimiento
Podéis estudiar mis costumbres
Técnicamentepodrías saber que páginas visito en internet
De quien recibo mails
Podríais averiguar los programas de televisión que suelo ver
Lo que compro con mi tarjeta de crédito
La música que escucho, los libros que leo
Con lo listos que sois, podéis estudiar mis hábitos de consumo
Podréis hacer miles de estudio de mercado
Aun así, no sabríais nada de mi
¡Soy una caja de sorpresas!
Y es que com molt bé diu el copy, per molts estudis de mercat que fem i per molt que targetizem a la població, no podem mai acabar de conèixer a una persona, per molt que coneguem els x costums que tingui.
