L’anunci d’avui del blog és el de les patates fregides Lays de l’agencia canadenca Juniper Park
L’he trobat molt encertat, i personalment m’agrada molt, tan per la música, com per l’estètica i la originalitat que implica anunciar un producte alimentari, que a vegades aquest sector junt amb els productes de neteja sembla que no puguin destacar amb el que sempre s’ha fet.
Per altra banda, la música i el transcurs de l’anunci crea una certa curiositat que fa veure’l fins al final.
Sempre s’agraeix conèixer grups nous a partir d’un anunci. Un dels plaers que dóna la publicitat… cert tipus de publicitat, és clar. I encertar la música, i l’ambient per a un anunci, es part de l’art de contribuir en la realització d’un anunci bo.
Aqui us deixo la cançó de Slow Club
Thinking Drinking Sinking Feeling, per mi uns grans desconeguts.
M’ha sorprès molt gratament aquesta pàgina que he trobat per la xarxa.
Consisteix en un projecte que té com a fil conductor la fotografia utilitzada mitjançant missatges gràfics amb la fita que implica el títol, « una vegada em va dir algú que.. »(Someone once told me) ; la típica frase que ens han dit en algun moment concret de la nostra vida, i que hem recordat sempre la persona que ens ho va dir, el per què i amb un objectiu concret, tingués efecte o no, però que han tingut impacte sobre la nostra persona.
Les fotografíes, totes en blanc i negre, són de persones de totes les parts del món que mostren un cartell amb la frase en qüestió la qual els hi ha deixat tanta emprenta, com per compartir-la amb tothom.
Cada dia s’obre la pàgina amb una fotografia nova, i els missatges escrits que acompanyen la fotografia, poden anar en clau d’humor , poden ser el més trascendentals possibles o simplement informatius.
A banda del projecte, que em sembla molt interessant, és publicitat (amagada sota mànega) pels propis usuaris de Flickr, perque com veureu, la gran majoria dels flickeros inclouen la web del seu usuari en el comentari que acompanya la fotografia.
En un inici la imatge visual de les fotografíes, m’ha remès el mític video d’en Bob Dylan “Subterranean Homesick Blues”, però després de llegir la història de l’origen d’aquest projecte, veig que tampoc ha estat una casualitat sino una grata influència.
Someone told me once that this project was “photography meets storytelling”
Tal i com diu l’autor del projecte Mario Cacciottolo, la fotografia es troba amb la història, i crec fermament que és així, perque tota fotografia implica missatge, i aquí més explicit que mai, proclama una oda al sentit del missatge fotogràfic.
De totes les fotografíes, em quedo amb aquest última, justament perque és un missatge que em remet a una gran amiga meva: “Tot sempre pasa per alguna cosa a la vida”
Justament avui que el blog arriba a la seva XX entrega, he trobat adient citar aquest projecte que em toca d’aprop, per conèixer als autors que s’hi dediquen a elaborar-ho, i això sempre genera algun tipus de implicació.
Aquesta mena de projecte i/o experiment ve encapcelat de la mà del santanderí Fernando Llorente, (textos) i del català Ricard Clupés ( fotografia), que han creat un univers al voltant de dos protagonistes principals.
La June i en Denver que ja existien abans d’aquest projecte, són els responsables al voltant dels quals gira tota la història de les Visceras i han resorgit ara, gràcies als dos autors del projecte, per crear un tàndem text-foto, foto-text molt integrat, que no us deixarà indiferents.
Us deixo primer, amb el que avui es publica com la darrera entrega.
La Super Bowl, la gran final de la lliga de futbol nordamericà, NFL l’espectacle televisiu que cada any paralitza Estats Units i part del món durant uns minuts va tenir lloc aquest diumenge passat. I es que com publicava divendres passat el diari « La Gaceta de los negocios», dels 50 espais televisius que més s’han seguit de la història, 23 pertànyen a edicions de la SuperBowl. És una dada bastant simbòlica.
La NBC que és qui ha tingut els drets de retransmissió aquest any, cobra uns 2’2 milions d’euros per 30 segons, un 11% més del que va cobrar la Fox en el 2008. Però tot i la legitimitat que se li otorguen a les dades de la NBC, es preveia que aquest any no superaria la xifra de 1’5 milions d’euros per la devaluació que ha patit aquest espai publicitari en aquest any. Finalment ahir es va saber que els anunciants han acabat pagant durant aquesta edició 3 milions de dolars a la NBC, el que equival a uns 2’ 3 milions d’euros.
L’espai publicitari destinat per la Super Bowl d’enguay, però, no té res a veure amb l’espectacle publicitari que ha suposat any darrera d’any, amb una mitja de més de mig centenar d’anunciants , a part de l’especacle que suposa el mateix partit, es clar. Pero és que ni General Motors, ni Ford, ni Chrysler .. de fet, poques empreses automovilístiques, per no dir cap, ha representat aquest any l’event, ni tampoc FedEx, que portava ja 10 anys fidel a la SuperBowl. Tot i així, ahir les noticies destacaven que en aquesta edició s’havien batut rècords de contractació publicitària amb 206 milions de dòlars.
Com s’explica aquest efecte quan s’està patint una crisi mundial?
Tal i com deia ahir el diari “Expansión”, els anunciants s’han dedicat a jugar a la recessió. I això significa que els anunciants que han ocupat aquest espai, han aprofitat la crisi per anunciar-se, fet que reflexa l’estat real de l’economia americana. Per aquest motiu aquest any i per primer cop a la història, es va anunciar l’empresa CASH4GOLD, que es dedica a la compra de joies d’or fetes servir, presentant-se amb l’eslogan “ Canvio or per diners”.
CASH4GOLD
També van utilitzar aquesta recessió el banc E*Trade, la cervecera Anheuser-Inbev, la hipotecaria H&R Block y la companyia de cerca de feina carreerbuilder.com …
CARRERBUILDER
H&R BLOCK
També hi ha altres mitjans que davant que la gent hagi qüestionat tant l’abonament d’aquestes majestuoses quantitats (sobretot en dies de recessió), es justifiquen dient que l’elevat desembolsament econòmic es compensa, suposadament, amb el tràfic d’internet, la notorietat pública i l’increment de vendes que implica la SuperBowl.
El que està clar, és que d’una manera o altre l’espai publicitari de la SuperBowl, no ha estat el que altres anys era, i tot i el rècord en la contractació publicitària, la qualitat quasi cinematográfica d’altres anys (per mostra), no ha vorejat ni de llarg l’edició d’aquest any.
Però bé, a mi personalment em va compensar uns altres 12 minuts estelars de la SuperBowl d’aquest any
Després d’any nou, la crisis, la investidura d’ Obama, i tot plegat.. casi que posem el blog al dia. Amb un munt de temes recopilats per “bloguejar” i justament per això, he començat el nou any, intruduint una nova “secció” que ja acabaré d’enllestir i pulir bé, però tractarà de blogs, i pàgines curioses, divertides i/o instructives que em trobo pels mitjans, per la meravellosa eina de google, google reader, o que rebo per correu.
Avui m’ha cridat l’atenció aquest blog : http://estar-al-acecho.blogspot.com/que sortia al quadern “Ciberpaís” del diari el País d’avui, titulat, el Blog de mi mujer…
El seu suposat marit comenta que no sap si la seva dona posa la fotografia com excusa per escriure, o escriu implicant-se amb la fotografia, però mirant-s’ho tot l’objectivament possible que pot, troba que és una eina interessant per llegir-se.
El cas es que combinant fotografia, poesia, i filosofia personal, l’he trobat digna de citar.
Un any més, és el torn de la Marató de TV3que aquest any tracta sobre les malalties mentals greus.
Com ja sabeu els anuncis de la Marató mai passen desaparcebuts, i en aquesta dissetena edició que tindrá lloc el dia 14 de desembre, ha estat el torn de l’agènciaBassat Ogilvy per la difusió del seu missatge.
Els protagonistes són ni més ni menys que el bacteriòleg britànic que va descobrir la penicil.lina, l’Alexander Fleming i el polític també britànic Winston Leonard Spencer-Churchill.
I com és que als creatius de Bassat Ogilvy s’els hi ha ocorregut fer-los protagonistes?
Es veu que ja fa temps circulava una mena de llegenda urbana per internet que ningú sap del tot cert si és verídica o no, tal i com comenta el mateix publicista del projecte, Camil Roca, però és una història que aquí funciona, i el missatge que s’ha creat al voltant d’aquesta història quadra molt bé amb el seu lema :
“Sempre reps molt més del que dones”
L’anunci, com veureu, sembla més un curtmetratge que un spot, tan per la seva durada com per la seva qualitat, i té com a objectiu final la crida a la solidaritat i això és el més important, com esmenta Oscar Pla, i no tant si la història és veridica o no, sinó més el fet de fer despertar els valors solidaris als telespectadors.
La “moraleja” que s’en desprén és la cadena de favors que fem un d’els altres, en el sentit, que algun dia tindran el seu fruit. Com bé ho tindrà la col.laboració del telespectador que vegi aquest espot, en la seva donació per la marató d’aquest any 2008.
La història sobre la qual gira l’anunci que ens transporta a finals del segle XIX, tracta sobre un nen (Churchill) rescatat per un altre nen (Fleming) de morir-se ofegat. El pare de Fleming i ell, l’acullen a casa seva, i quan el pare d’en Churchill, el va a buscar, els hi ofereix una gran quantitat de diners pel rescat del seu fill, que sorprenentment rebutjaràn. A canvi, Churchill s’ofereix a pagar-li al nen els seus futurs estudis. Gràcies a això, al cap de 20 anys, Fleming descobreix la penicil.lina i anys posteriors, just quan la vida d’en Churchill corre perill per una neumonia, i l’única solució és la penicil.lina per la seva cura, Churchill podrà signar gràcies a això, el tractat de Pau de la Segona Guerra Mundial.
Per altra banda, i personalment l’anunci em sembla d’una qualitat excel.lent, tenint en compte el cost que deu haver suposat una producció d’aquestes característiques. Incloent la participació d’actors de renom en l’espot, que no és una cosa gaire usual.
Tal i com explicaven ahir els responsables del projecte al programa “El Club“de Tv3, no és normal que tinguin aquests tipus de facilitats per un rodatge d’aquesta mena, però tot i així han aprofitat imatges rodades d’altres anuncis a indrets com Astúries, fent-les passar per paratges escocesos, treient de banda que la gran part de l’espot està rodat a Vallvidrera.
Amb això, esperem que la col.laboració en aquesta edició superi les anteriors, i poguem entre tots, ajudar a temes que, a la llarga, ens acaben afectant a tots
L’anunci el podreu veure avui als cinemes i per internet en la seva versió llarga, i d’aqui uns dies, en la versió curta a Tv3.
Una merescuda victòria, per el primer home negre que aconsegueix ser president dels Estats Units, està clar, un home carismàtic que genera confiança, credibilitat, i bon rotllo.
Però darrera d’aquesta imatge que ha creat i per conseqüència també un símbol , que no és poc, hi ha una gran i molt important campanya de màrketing. Una campanya que ha anat més enllà dins el marc polític nordamericà que s’havia fet fins ara , tan a nivell econòmic, com tècnic. S’han utilitzat tècniques de màrketing viral d’acord als temps que corren, com ara el Facebook, Myspace, o via mòbil, i en general per internet, que han sigut molt importants per “fer córrer” el missatge polític del demòcrata. La més recent mostra, el missatge d’agraïment per e-mail als seguidors que es van registrar a la seva web, just abans de fer el seu discurs al Parlament de Chicago;
” Estic a punt de marxar cap al Gran Park per adreçar-me a tots els qui s’hi han aplegat , però abans voldria escriure’t a tu.Vull donar-vos les gràcies a tots, que heu donat el vostre temps, talent i passió per a aquesta campanya. Hem fet història gràcies a vosaltres”
Sens dubte, ha fet servir l’eina més eficaç per mobilitzar els votants i recaptar diners, i el que és més, actuar tan personalment, de tu a tu, li dona un valor afegit tal com a estrella de rock al seu fan. Una estratègia molt ben acurada, no només per a guanyar, sinó per canviar els colorins del mapa electoral.
Aquest fet ha proporcionat a Obama, un avantatge en relació al que era el seu competidor McCain, que no s’ha recolzat tant en els nous mitjans, i per tant, afavorint a Obama a una millor rentabilitat i una imatge molt més actual i apropiada per una campanya que en el fons, és casi a nivell mundial, per no dir-ho del tot.
Si això se li suma el recolzament mediàtic de personalitats del món de l’espectacle, tan músics, com actors, cantants etc. com ara George Cloonney, Michael Moore, Bruce Springsteen, Scarlett Johanson, Barbara Streisand, Jennifer Aniston, Courtney Cox, Antonio Banderas, Jessica Alba… armes mediàtiques de indiscutible poder.
Per mostra el següent video festa fi de campanya.
Deixo un parell d’enllaços en relació a la campanya de Obama en quant a temes de màrketing es refereix.
YES WE CAN!
Esperem que no sigui només un èxit de márketing, i que les innovacions tecnològiques adaptades a aquesta campanya siguin comparables a l’evolució i canvi que desitjem.
Arrel d’un article sobre màrqueting del dia 28 d’agost a la “Gaceta de los Negocios” i arrel de la meva afició de la serie “Lost” tal i com també és cita en aquest article, sorgeixen a l’aire diferents preguntes sobre ,com s’ho monten els publicistes i els guinoistes perque tant telespectadors comconsumidors (una espècie bastant propera) estiguin atents als nous productes, quan avui en dia en tenim ,de tot i massa a la graella televisiva i publicitària.
Intentem extreure’n algun tipus de conclusió amb alguns exemples:
American Express, de la mateixa manera que Visa, es van posicionar en moments de vida luxosos per fer els seus nous anuncis. Revisant els anuncis de la targeta americana per exel.lència, van escollir famosos americans de rellevància per mostrar el seu nivell de vida luxós.Així doncs, veiem a una Beyoncé apurada per comprar-li un bommerang al seu nebot amb el nivell de vida atrafegada que porta, també veiem a un director de cinema que s’inspira per als seus guions, mirant les demés parelles en restaurants luxosos, i un Martin Scorsese debatint quines són les millors fotografies que té, amb el noi de la tenda de fotos, com un autèntic perfeccionista, tal i com ho és fent les seves pel.licules.
Per contra, i això és el que crida l’atenció Mastercard (y por todo lo demás) és va posicionar en allò quotidià que fem cada dia, res de coses luxoses, ni famosos stressats per abarcar-ho tot. En els seus anuncis s’observen diferents families, anat a la platja, o un pare i un fill anant al futbol. Per mi un dels anuncis que més m’ha agradat dins l’univers youtube és el següent:
Quin avantage té Masterdcard davant d’Amercian Express? Doncs per una banda, la fa molt més eficient que l’explicació tècnica d’un producte, i més en aquests cas una targeta de crèdit, que ja sabem en què consisteix i ofereix. ” I por todo lo demas”, ho fa molt més proper que relacionar l’ús d’una targeta de crèdit concreta a termes luxosos.
Què passa amb Coca Cola ? Tothom sap què és la Coca Cola, quin gust té, de què està feta ( el que no sabem és la recepta, és clar) i és per aquesta raó que els seus creatius no expliquen el producte, per què ja tenen, el public i les ventes més que assegurades, però coneixent el seu públic i el volen tenir content, i per això expliquen histories versemblants que relacionin més el producte amb l’experiència que otorga, més que no pas el contingut. És el cas de l’última campanya de Nadal, ” La fábrica de la felicidad”,que simulava la fàbrica on s’elaborava el producte, com si de la mateixa fàbrica de joguines de Santa Claus és tractés, mantenint el mateix misteri infantil quan un nen deixa en mans de Santa Claus la seva carta de Nadal, que quan deixem caure una moneda en una màquina de refrescs de Coca Cola en l’anunci.
El tema està, tal i com diu Antonio Núñez en el seu llibre ¡ Será mejor que lo cuentes!, que el relat de la marca ha de parlar de lo positiu, davant del costum de descriure les característiques, aquí podriem estar en desacord, per què per un anunci potser prives al consumidor d’informació que hauria de saber. És l’etern dilema; creativitat vs informació, o ambdues coses? molt millor així, però haurem de llegir el llibre per tal de fer una critica constructiva de la seva teoria, clar està!
Per altra banda, què passa amb les exitoses series de televisió com Lost?
Segons l’article, i aqui coincidiria al 100%,, no hi ha relat sense conflicte, i aquesta és la millor forma de que el públic estigui atent. Perdidos, presenta tres tipus de conflicte en els personatges, diu l’autor ( que jo en diria que més). Els conflictes personals, els que passen a l’exterior de la illa, i en els que es veuen involucrats els protagonistes. Amb això els guionistes fan que l’espectador estigui disposat a veure què s’els hi presenta sense perdre atenció a la sèrie, que presenta els tres tipus de conflicte en cada capítol, i els qui hàgin vist la sèrie entendran el que això significa, i per què no podem treure el cul del seient.
Un altre de les estratègies que utilitzen és in media res, és a dir començar a explicar una històriaa la meitat, i deixen d’explicar el conflicte fins a capitols posteriors, deixant amb “l’intringulis” als espectadors.
Aquesta tècnica s’utilitza de la mateixa manera a la publicitat.
Us enrecordeu de les semanes anteriors a la presentació del que avui és el logo de Movistar? De la mateixa manera que fa unes setmanes s’observa una campaña per Barcelona d’opis embolicats amb paper d’embalar… apostem pel què serà?
Aquesta és la conclusió a la que arribo al veure aquest video de PORTFOLIO NIGHT 2008
Buscant per la xarxa he trobat aquest video, que relata com està el mercat de la publicitat, per a la gent que volem començar. El mateix entrevistador, ja predisposa als juniors no esperar gaire del sector, i “espantar” als qui comencem, tant per ser uns venuts per intentar treballar en aquest sector; treballar únicament per algú que únicament vol vendre no permet valorar tant la bona creativitat o estratègia, sinó el millor mètode de vida, tant pels sous, com per el futur del sector.
Et fa sentir que si no tens nacionaliitat argentina, més val que es deixi de banda el sector, ja sigui per la melosa veu, per el “savoir faire”, o per la trajectoria que tenen, que no es precisament dolenta, tot el contrari.Es poden donar estadístiques, de com està el mercat, però sense caure tant en el desànim..
Fàcil no crec que sigui, però vull creure que és possible, i treballar licitament sense ser un venut i alhora èticament, jo, il.lusa de mi, encara m’ho crec.
Per altra banda, tampoc donen gaire esperança per poder compaginar vida personal amb professional, i per tant està clar, per on creix el sistema.
Bueno, millor em deixo de més comentaris personals, i valoreu vosaltres mateixos el video
Aquesta és la història d’una pobre noia que no es volia fer famosa i ho va aconseguir en el no itent.Es veu que els mitjans s’han tornat bojos, i ja no sabem d’on treure notícies ni famosos sense causa.
El tema està en que els companys d’ una treballadora chinesa de Apple li van fer una fotografia a la feina, i per error va quedar emmagatzemada en un Ipod tot just emmbalat. En teoria la fotografia es va esborrar, quan per sorpresa d’un client britànic es va trobar de fons en el seu nou aparell, la fotografia de la noia chinesa, fet que li va extranyar molt.
Arrel d’això el noi va penjar la fotografía de la noia a foros d’internet, per conèixer la seva identitat, fet que ha creat gran expectació, quan ha sobre s’ha sapigut que la noia és treballadora d’apple i inclus està pensant en deixar la feina, perque té els medis dia si dia també ,a la porta de la fàbrtica on treballa.
Això em fa pensar en aquells marcs de fotos que compràvem a casa, amb la típica mare i la seva filla, rosses les dos, en mig d’un parc. Si el marc hagués estat digital, i el tingués a dia d’avui, hagués enviat la fotografia per internet o pels medis per a saber la identitat d’aquestes persones? Potser sóc massa simple es clar.
Això és el que han necessitat Álex Cabré i Guillermo Martorell, per impulsar el llibre “Márketing democrático”. La fita del llibre és explicar les claus per impulsar una marca sense grans inversions. Un tema que trobo bastant interessant, tenint en compte l’atac que pateix la publicitat en aquest aspecte, i només llegint els articles dels diaris, temta a la seva compra.
Els autors, fundadors de la consultora Winc, expliquencom la era « low cost » ,que va permetre l’accés a les classes mitjes, de productes que fins aleshores eren considerats de luxe, com és el cas de mobles de disseny ( Ikea), viatges ( vols « low cost »), o qualsevol marca de roba considerada com a fashion, i no fa rascar massa les butxaques… l’apliquem al món del márketing.
La nova era d’internet i totes les seves possibiltats ha permés que per exemple una empresa pugui posar un anunci sense cap tipus d’inversió al youtube. Hi ha mil exemples.. O amb molta menys inversió en fer-ho a mitjans convencionals, un clar exemple de campaña, que no la citen ells ( crec) ja que encara no he tingut ocasió de llegir-me el llibre, és el cas de la campanya que estan fent a dia d’avui “Atrapalo”, i ja fa dies i mesos que volia penjar un article que faré extens en breu. Però de mentres podeu clickar el bitxet sense por i esbrinar el secret.
Tornant al llibre, s’ens promet l’existència de la democratització del màrketing gràcies als nous mitjans existents. Cada cop estem més familiaritzats a internet, ens comuniquem diàriament per mail, visitem pagines on veiem banners, campanyes, promocions etc. És un mitjà en auge, no és cap secret, i s’ha d’aprofitar. Cert.
Però… davant de tot això crec que, personalment, en posa molta base Manuel Castells, amb la “Era de la informació”, un llibre crec que essencial per entendre l’evolució de la nostra societat i de rebot de la comunicació. Castells designa aquesta era de la informació com un recurs decisiu, i la seva recerca generaba i genera un avantage competitiu. De la mateixa manera que jo veig la nova visió d’aquest nou márketing democràtic. A la fi, producte de la nova era de la tecnología. A la fi, lo que es ve promulgant ja desde inici dels 80.
Per entendre lo dels 20 euros. res més fàcil que entrar en el seu blog
L’anunci d’aquest any durant la SuperBowl, a part de ser dels més cars, pel que suposa que un anunci es vegi durant aquesta retransmissió; aquest any té un punt afegit. I els que els de Audi, han optat aquest cop per fer una parodia, bastant coneguda del Padrino.
De la mà del guitarrista Slo -Mo us presento el video animat de “Cuidado”, canÇó inclosa en nombrosos repertoris dels concerts de Marah , els germans Bielanko de Philadelphia, que conformen un dels grups que personalment més m’agraden, i que recentment estrenaràn nou disc “Angels of destruction”.
Un anunci de la marca de cafè finlandesa Pauling Presidentti, que es diu Fantasia, i com el seu propi nom diu, la tecnologia avui en dia permet fer mil i una “virgueries”, convertint-les en spots com aquests.
